L'ànsia de l'especialització

Cada temporada, l'Escola, te algunes baixes com conseqüència d'efectuar un treball global i no una total especialització des de les categories més petites. Les ganes de "ser bons" alentades pels propis pares creen situacions complicades. El sobreentrenament amb el pare, la participació en competicions no programades, el rebuig a les proves que el nen-a i els pares consideren que no són les "seves" porten, moltes vegades, a la marxa a un altre club que sí deixen fer o fan el que ells busquen.
És totalment lícit que hom pugui escollir allò que millor consideri als seus interessos però és trist que per una copa més o menys es tiri el futur d'un possible atleta.
Com casos més destacats n'explicaré dos, sense mencionar noms; fa un parell d'anys una mare exigia que la seva nena només entrenés i competís en salt d'altura; a mitja temporada va plantejar que volia canviar de club perquè la seva nena no podria ser campiona amb l'entrenament que feia; per facilitar el seu plantejament es va anul.lar la fitxa i va poder fitxar pel Canaletes que la van rebre amb els braços oberts i amb la condició de "només salt d'altura". Preguntareu, ha estat campiona? Crec que no.
Ara tenim un altre cas, de fet n'hem tingut més, que afecte a un atleta que malgrat la seva edat ja portava uns quants anys amb nosaltres. Aquest any ha competit poquet perquè ha estat molt de temps lesionat (no seré jo qui digui que ha estat per entrenar i competir fora de programació); el seu desig ha estat fer fons i córrer cros i un altre cros...En qualsevol cros apareixia el seu nom, quasi sempre com guanyador, no importava que el dissabte hagués fet les proves marcades per la seva monitora, al dia següent, cros. El cas va alarmar als responsables tècnics i s'arribava a "castigarlo" amb menys cursa continua als entrenaments per anivellar els sobreentrenaments. Tot això ha significat que el nen el proper any estarà en un altre Club que a l'edat infantil sí que l'especialitzaran i podrà fer fons molt de fons.

És una llàstima que els arbres no deixin veure el bosc.

Els pares son un tema complicat sempre. Hi ha que tenen molt clar el seu paper, pero tambe hi ha qui creu adquirir un saber sobre com ha d'entrenar i que ha de fer el seu fill d'una forma quasi instantania. Curiosament aquest gran coneixement s'adquireix una vegada que el seu fill passa de ser un atleta normal a un atleta amb certa projeccio. Quan passa aixo sembla que els pares volen suplir les seves frustacions juvenils per mitja dels seus fills i contra mes bons son mes demanen. De fet un pare aixi mai tindra prou encara que el seu fill aconsegueixi grans reptes. Sempre tindra un conegut amb el que l'hauria fet millor o un sistema d'entrenament mes adequat. El que aquest potser no sap es que els exits rapids o els entrenos desmesurats nomes porta a un estacament prematur de l'atleta, desanim quan els "dolents" comencen a agafar-li i finalment a l'abando de l'esport. Afortunadament pares aixi hi ha molts pocs. Com deia el meu entrenador a les pistes els pares no deurien poder entrar.