Raquítics campionats de Catalunya

Raquítics en quan a participació i despersonalitzats en quan a la barreja de Meeting EAP, OPEN i Campionats de Catalunya; és un poti-poti que difumina el propi Campionat.

La participació en concursos es limita a 10 atletes catalans i pocs més en curses. Només 10 atletes amb llicència FCA per a la competició més important del nostre Principat.

Es diu que és el Consell Català de l'Esport el que marca la forma del Campionat. Si això fora així demostra la nul.la personalitat de la nostra Federació per implantar el sistema que millor reflexi l'atletisme català.

Només busquem l'èlit i la base va perdent pistonada a marxes forçades, els atletes abandonen prematurament i els joves busquen altres activitats. Poc a poc anem desmembrant el teixit atlètic.

Poc mes de 10 atletes en curses!!! Pero cuants serem 20 en las proves??
Cuan tornarem a veure uns campionats normals, on estiguin tots els que tinguessim que estar. Desde els profesionals fins que els que fan aquet esport per divertirse, superarse a ells mateixos etc...
Pero com hem elegit democraticament tots els clubs de catalunya a la persona que ens ha de representar, solament es pot fer el que almenys yo puc fer que es correr.

No em cansaré de dir-ho. Això no és un campionat, és un meeting.

Els que prenen la decissió de com fer el campionat, estan agafats de peus i mans amb els atletes que volen tenir al cartell. Son els millors, els que han de guanyar. És normal que l'objectiu principal sigui comptar amb ells però el que no és tan normal és que per tenir-los, la competició deixi de ser un campionat.

Per un costat cobren per participar, encara que penso que existeixen altres mecanismes amb recolzament econòmic perquè ho facin, res a dir, però, per un altre costat s'oposen a pasar rondes classificatòries i, "la guinda" del pastís és que, volen llebres per aconseguir marques.

Estan al seu dret, son un grup amb uns interessos determinats i negocien per defensar-los. El problema és que tenim altres grups amb interessos, els no tan bons, molts d'ells serien medallistes a qualsevol altre campionat autonòmic i inclós estatals (d'altres estats menys potents atlèticament), i en canvi no poden participar. Un tercer grup son els que no guanyarien medalla enlloc però que també voldrien tenir un campionat nacional on quedar el·liminats, o no, a la primera ronda.

Cap d'aquest dos grups no negocíen amb ningú, per tant, els primers, aconsegueixen absolutament tot el que demanen en detriment dels altres dos.

Jo penso que la federació ha renunciat a tenir uns Campionats de Catalunya i es limita a organitzar o donar suport a dos meetings (i aquest és el dolent).

No vull deixar de dir que al marge de que estigui d'acord en negociar la presència dels "bons", aquests "bons" muntarien en cólera si als campionats internacionals i Jocs Olímpics fessin el mateix, em refereixo al fet de carregar-se les fases classificatòries perqué, per suposat, els que son millors que ells i guanyen aquests campionats (parlo dels Jocs o els Mundials) no cobren de l'organitzador per ser-hi i no condicionen la seva presència a treure les eliminatòries. Aun así, torno a dir, la culpa no és d'ells, la culpa és dels que negocien amb ells i no posen límits.

I quina escusa hi ha perque als concursos sols n'hi hagi 10?
No ho entenc!

Jo crec que gran part de la "culpa", la tenim la resta d'atletes i aficionats a aquest esport. Pot ser sí que la resta no som grans figures, però som tant necessaris o més que els d'elit. Aquesta gent tan bona i no els critico per això, ja m'agradaria a mi... no la trobaràs gairebé mai fent de voluntària a les competicions de promoció, competint amb el seu club a competicions d'equip en lligues regionals i a proves que no els agrada o pagant religiosament la seva fixa, material i si cal, competicions i controls. Ja se que no és la primera vegada que es fa aquest tipus de comentari, però encara que no ens agradi, som els primers que ens queixem però no fem res per solucionar-ho. Per començar, tots tenim un club i un president per expressar les nostres queixes i encara que no ens agradi, és la via mes correcte per fer-nos escoltar, i si això no funciona, es poden proposar altres mesures de pressió.